4. ISO


Com apuntava en el post 1. Aspectes bàsics, l’ISO és una escala numèrica definida que ens serveix per determinar la sensivilitat del negatiu o sensor a la llum.

Per entendre com funciona, hem de saber com és un negatiu. El negatiu fotogràfic està compost per varies capes; una d’elles, de la qual parlerem, és la emulsió sensible. És en aquesta capa del negatiu on queda “estampada” la imatge.

Com? Resulta que l’emulsió sensible està formada per trossets molt petits de plata anomenats halurs de plata. Aquests halurs, quan reben llum, canvien i s’enfosqueixen (és per això que el que és clar a la realitat apareix fosc en el negatiu). Com més petits són aquests halurs, més costa que els arribi la llum i per tant triguem més en enfosquir-se, triguen més a reflexar la realitat. És per això que hi ha halurs més petits en alguns negatius i d’altres negatiu els fan servir més grans. Per poder saber quins negatius tenien quins halurs, si més grans o més petits, van fer l’escala ASA i DIN. Com que era un embolic funcionar amb dues escales numèriques, van fer-ne una de sola que rebia per nom ISO. Com alur més gran  ISO més gran.

Escales:

ASA               DIN               ISO

25

50                   18                50/18

100                21               100/21

200                24             200/24

400                27              400/27

800                30             800/30

1600              36             1600/36

3200              39            3200/39

Com podeu comprovar, aquetes escales funcionen per dobles i meitats com el diafragma i la velocitat d’obturació. Cada valor rep el doble de llum que l’anterior perquè l’halur de plata és el doble de gran. Així doncs sembla que un rodet de 50/18 ISO seria idel per a disparar en un lloc molt lluminós com el desert de dia o un lloc nevat amb un cel clar mentre que un negatiu amb un ISO de 1600/36 seria ideal per a fer fotografies nocturnes. Però tot té un però i és que com més gran és l’halur de plata la imatge resultant és més granulosa mentre que com més petit és l’halur, més nítida és la imatge resultant. És per això que molta gent prefereix utilitzar ISO 200/24 per a fer fotografies nocturnes, però com que no té prou llum ha d’utilitzar un diafragma molt obert i una velocitat d’exposició molt lenta de manera que si no disposa de trípode, la imatge resultant estarà moguda.

ex:

Foto amb trípode.

   

    f 8

vel.o. 8 segons

ISO 100

 

 

 

 

 

 

 

Foto moguda degut a la falta de llum i no pujar l’ISO.

   

    f 4

vel.o 1/8

ISO 200/24

 

 

 

 

 

 

 

Foto molt pixelada per l’elevat ISO.

    f 3,2

vel.o. 1/60

ISO 1600

Anuncis
Publicat dins de 4. ISO | Deixa un comentari

3. Diafragma

Com assenyalava en el post 1. Aspectes bàsics, els diferents diafragmes són una escala numèrica definida i el que fan és determinar de quina mida serà el forat (diafragma). El diafragma està situat a l’objectiu. La mida del diafragma determinarà si arriba més o menys llum al negatiu (analògic) o sensor (digital); el diafragma s’expressa amb una f davant del número (ex: f22).

Cada diafragma deixa passar el doble de llum que el següent i la meitat que l’anterior; no obstant això, les càmeres modernes tenen passos entremig (funcionen per terços).

Exemple de dial de diafragmes amb passos sencers:

Escala de diafragmes per terços (els números en negreta són els passos sencers):

f1  f1,4  f2  f2,2  f2,5  f2,8  f3,2  f3,5  f4  f4,5  f5  f5,6  f6,3  f7,1  f8  f9  f10  f11  f13  f14  f16  f18  f20  f22  f25  f29  f32  f36  f40  f45

A més de tot això que hem parlat que afecta la llum, com que es tracta d’un mecanisme (forat que canvia de mida), també afecta el resultat òptic. Si tenim el diafragma més obert, és a dir f2 com que el feix de llum que entra el deixem passar per un espai relativament ample, la imatge resultant és amb un desenfoc més accentuat; i, si per contra, utilitzem un diafragma més tancat com f22, com que els raig de llum passen per un espai molt reduit, la imatge queda més enfocada tota ella.

Profunditat de camp: La profunditat de camp és tot allò que queda enfocat en una imatge. El que està enfocat és només un punt però el que l’ull humà accepta com a enfocat és una distància d’un terç per davant i dos terços per darrere del punt enfocat. Per tant entenem que com més obert és el diafragma, menys profunditat de camp tenim.

Com apliquem tot això?

Per fer-ho més amè, posarem exemples fotogràfics de la diferència en el resultat de la fotografia en funció de quin diafragma utilitzem. Farem tres fotografies amb un subjecte sempre enfocat a uns quatre metres del fons i veurem com canviant només el diafragma el fons quedarà més o menys enfocat.

1. Si utilitzem diafragmes tancats (ex.: f16), com hem dit, la imatge queda més enfocada tota ella. perquè la profunditat de camp és major.

 

 

 

 

 

 

 

 

2. Si utilitzem diafragmes mitjos (ex:5,6), com hem dit, la imatge queda a mig camí entre l’enfoc acceptable o no del fons. Això passa perquè la profunditat de camp és menor que abans.

 

 

 

 

 

 

 

 

3. Si utilitzem diafragmes oberts (ex:2), com hem dit, la imatge queda amb només un punt enfocat (el subjecte en aquest cas) perquè la profunditat de cap és mínima.

 

 

 

 

 

 

 

 

De moment podeu provar aquest exercici a casa. Recordeu que, perquè la fotografia us quedi ben exposada, heu d’anivellar les línies que teniu dins del visor o a la pantalla de la càmera de manera que en quedi una de sola al mig (a la posició del 0), així que, quan poseu el diafragma que us interessa, moveu la velocitat d’obturació tant com sigui necesari perquè quadri.

En aquest cas l’usuari està disparant la foto a f8 i a 1/30 de velocitat. Per fer que l’indicador d’exposició de la foto estigués centrat, hauria de moure la velocitat cap a números més alts, com, per exemple, 1/120.

Publicat dins de 3. Diafragma | Deixa un comentari

2. Velocitat d’obturació

Com assenyalava en el post anterior, les diferents velocitats d’obturació són una escala numèrica definida i el que fan és determinar quanta estona estarà l’obturador obert. Aquesta estona es mesura en segons; és per això que la majoria de números s’expressen com 1/250, que vol dir que l’obturador estarà obert durant una 250 mil·lèsima de segon. Mentre l’obturador està obert, el material sensible rep llum, i quan està tancat no.

Cada velocitat d’obturació deixa passar el doble de llum que l’anterior i la meitat que la següent; no obstant això, les càmeres modernes tenen passos entremig (funcionen per terços).

Exemple de dial de velocitats amb passos sencers:

Escala de velocitats d’obturació per terços (els números en negreta són els passos sencers):

1  1/1’3  1/1,6  1/2  1/2,5  1/3  1/4  1/5  1/6  1/8  1/10  1/13  1/15  1/20  1/25 1/30   1/40  1/50  1/60  1/80  1/100  1/125  1/160  1/200  1/250  1/320  1/400  1/500  1/640  1/800  1/1000  1/1250  1/6000  1/2000  1/2500  1/3200  1/4000

Per a què serveix tot això?

Si utilitzem velocitats baixes (1/4, 1/15), l’obturador està més estona obert, per tant, la foto pot quedar moguda i, si utilitzem velocitats altes (1/500, 1/2000), la fotografia queda “congelada”. De totes maneres, no sempre podem utilitzar la que vulguem perquè depenen de les exigències de les altres variants (diafragma, ISO i la potència de la font de llum).

Per fer-ho més amè, posarem exemples fotogràfics de la diferència en el resultat de la fotografia en funció de quina velocitat utilitzem.

1. Si utilitzem velocitats altes (ex.: 1/1000), com hem dit, la imatge queda “quieta”. Res està mogut encara que hi hagi un subjecte en moviment.

 

 

 

 

2. Si utilitzem velocitats baixes (ex: 1/30) i si la imatge és estàtica i el fotògraf o fotògrafa manté la càmera quieta (perquè té bon pols o trípode), podem aconseguir un fons quiet, com si treballéssim a altes velocitats, i un subjecte mogut. Això fa que en mirar la foto ens sembli que el subjecte mogut anava ben de pressa.

 

 

 

 

3. Si el que busquem és que el subjecte quedi tan quiet com sigui possible i un fons mogut per tal de donar una sensació de velocitat però mantenir clar l’objecte (és el que potser buscaríem en una cursa), hem de disparar a velocitats lentes (ex: 1/30) i moure la càmera seguint el subjecte al mateix ritme en què es mou.

 

 

 

 

4. Si busquem que el moviment sigui el protagonista de la fotografia, podem moure la càmera en sentit contrari al del subjecte i a baixa velocitat (ex: 1/30), de manera que crearem una confusió tal, que el resultat seran taques de colors.

 

 

 

 

De moment podeu provar aquest exercici a casa. Recordeu que, perquè la fotografia us quedi ben exposada, heu d’anivellar les línies que teniu dins del visor o a la pantalla de la càmera de manera que en quedi una de sola al mig (a la posició del 0), així que, quan poseu la velocitat que us interessa, moveu el diafragma tant com sigui necesari perquè quadri.

En aquest cas l’usuari està disparant la foto a 1/30 de segoon (a baixa velocitat) i amb un diafragma f8. Per fer que l’indicador d’exposició de la foto estigués centrat, hauria de moure el diafragma cap a números més alts, com, per exemple, f16.

Publicat dins de 2. Velocitat d'obturació | Deixa un comentari

1. Aspectes bàsics

Per poder començar a treballar amb una càmera rèflex sabent el que fem, si volem treure tot el suc a la màquina, hem de deixar els automatismes a banda (o saber què estan fent) per poder obtenir el resultat que volem nosaltres mateixos.

Una càmera no deixa de ser una caixa amb un forat que conté un material sensible a la llum. És per això que les variables a tenir en compte són:

1 – L’estona que tenim el forat (obturador) obert. De l’estona en què tenim l’obturador obert en direm velocitat d’obturació (o velocitat per abreviar) i és una escala numèrica definida.

2 – La dimensió del forat (diafragma). De la dimensió del diafragma en direm diafragmació; també és una escala numèrica definida. Quan vulguem parlar del número de diafragma posarem una f davant d’aquest.

3 – La resposta a la llum que té el material sensible (negatiu o sensor). De la resposta que té un negatiu a la llum se’n diu ASA, DIN o ISO (aquesta última és la suma dels anteriors) i també és una escala numèrica definida. En aquest cas ve donada de fàbrica per a cada rodet i només cal que comprem el que ens interessa. En el cas del sensor, podem canviar la sensibilitat en qualsevol moment pel menú.

4 – La potència de la font de llum.

Hem de tenir en compte que en moure una de les variables caldrà corregir la resta per tal que siguin equivalents (Això ho explicaré més endavant.).

Publicat dins de 1. Aspectes bàsics | Deixa un comentari

Benvinguts i benvingudes

Amb aquest bloc pretenc donar quatre trucs i quatre idees als qui volen començar a fer servir una càmera reflex i tenen ganes d’endinsar-se en aquest cúmul de divertides variables que presenta un menú manual. Espero que us resulti útil.

També podeu consultar el meu altre bloc de fotografies de viatge.

Publicat dins de Objectiu del bloc | Deixa un comentari